Quant de temps tardarà la simpatiquísima Maria San Gil en donar el bot cap al costat de la seua bona amiga, la ultraespanyolista Rosa Díez i al seu partit, Unión Progreso y Democracia (àlies UPyD) ?
23/05/08
22/05/08
OBJECTIU 2014 ? NO, GRÀCIES
Ja fa temps que volia escriure aquest post, però com sempre pasa, per unes coses o per altres, encara no l'havia escrit; i ara que ho faig semblarà que ho faig perquè he començat una nova croada, aquesta vegada contra Carod. I us assegure que no és així.
El cas és que ja fa temps que s'està parlant del 2014, de l'objectiu 2014, del referèndum que farem al 2014 i de coses per l'estil. En resum, el que s'està fent és, cal dir-ho clar, crear unes espectatives, sobretot entre el públic més jove, que no sabem ( o pitjor, si ho sabem ) si anem a poder complir. Des del primer moment en què vaig llegir l'entrevista on el Carod s'havia il·luminat ( i el que vull dir és que no s'havia consultat a l'Executiva del partit, el que vol dir que va ser una idea d'ell que ens hem hagut de menjar amb creïlles la resta del partit) va recordar-me a una de les frases més célebres del meu idolatrat Joan Fuster; parle de quan va dir allò de " o ara, o mai ". I, per una vegada es va equivocar; com s'ha demostrat, si no és ara, serà després. I si no és al 2014, serà després. Això si, sense aquells que ja s'hauran desilusionat al 2014.
Altres, com la candidatura Bertran-Renyer li han arreplegat el guant i s'han sumat a l'orgia d'optimisme del 2014. No sé, però allà ells, l'única cosa clara és que si no s'aconsegueix, el suicidi col·lectiu serà una opció per a molts independentistes de bona fe.
Sé que la política valenciana no interessa massa enllà lo Sénia, més enllà de les tres ratlles que ixen a Vilaweb, però per ací ja hem tingut un horitzó 2007, que va acabar amb tal hòstia que encara estem arreplegant les restes d'alguns. Així que jo me pregunte, aprendrem alguna vegada dels errors?
El cas és que ja fa temps que s'està parlant del 2014, de l'objectiu 2014, del referèndum que farem al 2014 i de coses per l'estil. En resum, el que s'està fent és, cal dir-ho clar, crear unes espectatives, sobretot entre el públic més jove, que no sabem ( o pitjor, si ho sabem ) si anem a poder complir. Des del primer moment en què vaig llegir l'entrevista on el Carod s'havia il·luminat ( i el que vull dir és que no s'havia consultat a l'Executiva del partit, el que vol dir que va ser una idea d'ell que ens hem hagut de menjar amb creïlles la resta del partit) va recordar-me a una de les frases més célebres del meu idolatrat Joan Fuster; parle de quan va dir allò de " o ara, o mai ". I, per una vegada es va equivocar; com s'ha demostrat, si no és ara, serà després. I si no és al 2014, serà després. Això si, sense aquells que ja s'hauran desilusionat al 2014.
Altres, com la candidatura Bertran-Renyer li han arreplegat el guant i s'han sumat a l'orgia d'optimisme del 2014. No sé, però allà ells, l'única cosa clara és que si no s'aconsegueix, el suicidi col·lectiu serà una opció per a molts independentistes de bona fe.
Sé que la política valenciana no interessa massa enllà lo Sénia, més enllà de les tres ratlles que ixen a Vilaweb, però per ací ja hem tingut un horitzó 2007, que va acabar amb tal hòstia que encara estem arreplegant les restes d'alguns. Així que jo me pregunte, aprendrem alguna vegada dels errors?
18/05/08
CAROD I UNES PARAULES DESAFORTUNADES
Bocabadat m'he quedat amb les paraules que va dir ahir el President del partit i candidat en l'ombra Josep Lluís Carod-Rovira i que avui arreplega tota la premsa. Resulta que els vuit diputats que vam aconseguir l'anterior legislatura van ser gràcies únicament a que ell era el candidat en eixe moment, i que la devallada fins a tres diputats ( per cert, algú recorda que fa quatre anys i mig només en teniem un diputat?) ha estat el resultat de la política feta pel grup parlamentari de Madrid i de la mala campanya electoral... Ahir el President d'Esquerra va contraposar una Esquerra "de calçotada, de cops de volant, sense credibilitat, que canvia d'estratègia cada sis mesos, sense cultura de govern, i amb vocació marginal" representada per Ridao i Puigcercós i que és la responsable de la devallada electoral, a una Esquerra "seriosa i responsable" representada bàsicament per ell ( mirar la foto que acompanya el post). Sense ganes de molestar, però aquell moment era segurament el més dolç de la nostra història recent, el que vol dir que segurament, encara que haguérem presentat a Rodolfo Chikiliquatre, huriem tret eixe excelent resultat....
Sé que estem en campanya i que carod s'ha de resituar, però hi ha una ratlla que no es pot traspasar i ell ho ha fet. La nostra militància ni és tonta ni s'oblida facilment de les coses, així que confie que el Congrés pose a cadascú al lloc on ha d'estar.
Sé que estem en campanya i que carod s'ha de resituar, però hi ha una ratlla que no es pot traspasar i ell ho ha fet. La nostra militància ni és tonta ni s'oblida facilment de les coses, així que confie que el Congrés pose a cadascú al lloc on ha d'estar.
14/05/08
PALESTINA AL COR?
Aquest és el títol d'unes jornades que ha organitzat per a aquesta setmana el Consell de la Joventut de Barcelona, amb Núria Galan al cap. Per a més inri, he llegit que una de les estreles invitades al show era Lheila Khaled, antiga militant del terrorista Front Popular per l'Alliberament de Palestina i especialitzada en el segrest d'avions europeus durant els anys setanta, com un vol Roma-Atenes o un Amsterdam-Nova York. Elecció molt encertada, potser inclús podrà haver-nos fet quatre línies sobre com fer-li un pont a un Boeing 747. Sort que la UE, amb una miqueta de seny li ha denegat el visat.
De totes formes, el primer que me ve al cap seria: Palestina al cor... però de qui? Sé que tracte tema tabú i que, segurament, el recolzament de l'esquerra a Palestina és un dels tics i tabús més inamovibles possibles. No és que li tinga especial mania a eixe país, no és que no vullga que esdevinga un estat independent... el que pasa és que no sé per quina regla de tres els independentistes, o els catalans, o els esquerrans hem de tindre a Palestina al cor. El primer que no entenc és perquè el conflicte Israel-Palestina és l'únic del món on quasi se m'obliga a posicionar-me... segurament és per l'antisemitisme latent de l'esquerra europea, que d'alguna manera s'ha d'expresar. Per cert, que ja que m'obliguen, me posicione: per història, per raons polítiques i familiars, me declare amic d'Israel. Amb perdó.
Però independentment de les meues idees, llance una pregunta als que duen Palestina al cor: pernseu que allí hi ha un Comité de Solidaritat amb els Països Catalans, o fan setmanes culturals amb el títol Catalunya al cor, o que a les seues manifestacions van amb una manta morellana al coll o amb barretina (tal com passa amb la "palestina" ací)?
Crec que tots tenim la resposta.
Però independentment de les meues idees, llance una pregunta als que duen Palestina al cor: pernseu que allí hi ha un Comité de Solidaritat amb els Països Catalans, o fan setmanes culturals amb el títol Catalunya al cor, o que a les seues manifestacions van amb una manta morellana al coll o amb barretina (tal com passa amb la "palestina" ací)?
Crec que tots tenim la resposta.
PREGUNTA PER A VISITANTS...
Quin candidat a la Secretaria General d'Esquerra va impulsar un document intern per tal que el partit retirara totes les llistes municipals al País Valencià que, gràcies als deus no va arribar a bon terme gràcies a la bona gent independentista del partit?
12/05/08
BLOCS AMB ESTRELLA = BLOCS ESTRELLATS
Ahir algun "patriota de tomo i lomo" va deixar un comentari a aquest blog donant-me a conéixer una fantasmagorica web anomenada "Blocs amb Estrella"; segons em deia són "una colla de blocaires que compartim la simpatia per ERC però que discrepem de la línia de la direcció actual del partit (...) , amb l'objectiu de donar suport a la renovació d'Esquerra Republicana de Catalunya, un canvi que entenem només pot arribar de la mà de Joan Carretero i Rut Carandell".
Tot molt bonic tenint en conte que estem en plena campanya electoral dins el patit. Només falla una cosa en l'explicació: que ja fa temps que conec de la creació d'eixa web, i el millor de tot, que SÉ, que la majoria de blocaires preocupats que la formen, són militants de Convergència. Cal que afegisca alguna cosa més?
Sí, sols una més, la millor frase del comentari: " Vist que els mals de la situació actual que pateix Catalunya provenen en bona part de les decisions de Carod i Puicercós..." Genial, ho dic seriosament, la genialitat de la ment que ha parit aquesta frase es mereix, com a mínim, aparéixer a l'Enciclopèdia Catalana.
Per últim me diuen que si escric un article sobre aquesta web, el posaran a la seua web!!! Genial, ja no cal que acabe la carrera, ja en tinc prou.
En fi, que com diu el meu avi: quants cria la faria, i ella fina que fina... Per cert, que ningú crega que aquests són una colla de despistats o d'homenicacos covergents que volen clavar cullerà, no. Aquesta web ha eixit des de la candidatura carreterista i ells en són els responsables.
Tot molt bonic tenint en conte que estem en plena campanya electoral dins el patit. Només falla una cosa en l'explicació: que ja fa temps que conec de la creació d'eixa web, i el millor de tot, que SÉ, que la majoria de blocaires preocupats que la formen, són militants de Convergència. Cal que afegisca alguna cosa més?
Sí, sols una més, la millor frase del comentari: " Vist que els mals de la situació actual que pateix Catalunya provenen en bona part de les decisions de Carod i Puicercós..." Genial, ho dic seriosament, la genialitat de la ment que ha parit aquesta frase es mereix, com a mínim, aparéixer a l'Enciclopèdia Catalana.
Per últim me diuen que si escric un article sobre aquesta web, el posaran a la seua web!!! Genial, ja no cal que acabe la carrera, ja en tinc prou.
En fi, que com diu el meu avi: quants cria la faria, i ella fina que fina... Per cert, que ningú crega que aquests són una colla de despistats o d'homenicacos covergents que volen clavar cullerà, no. Aquesta web ha eixit des de la candidatura carreterista i ells en són els responsables.
PREGUNTA PER A VISITANTS...
Quin candidat actual a la Presidència d'Esquerra, i llavors militant de Catalunya Lliure, va anar a visitar a Núria Cadenas a la presó "de part" del GAL Rafael Vera per dir-li que si els deia noms de militants de Terra Lliure la traurien d'allí? Per cert, que aquesta li va dir que no tenien res a parlar...
06/05/08
PREGUNTA PER A VISITANTS...
Quin candidat a la Presidència d'Esquerra era l'home del GAL Rafael Vera durant els primers anys noranta durant el procés de detenció i desarmament dels membres de Terra Lliure?
29/04/08
ALACANT, 26 D'ABRIL
Aquesta foto va ser presa aquest darrer dissabte a Alacant, durant la manifestació conmemorativa del 25 d'abril. Va ser presa per Alerta Solidària, qui l'ha donat a conèixer. Sembla ser que per a més inri, quan la gent va anar a avisar la Polocia Nazional, la qual va estar provocant tota la vesprada als manifestants, aquesta els va dir que els que tenien que fer era "apartarse para no estar en la linea de fuego".Què més es pot dir? Crec que res, simplement que es confirma el que ja sabíem, que estan ací, que són molts i que van a per nosaltres. Així que sols ens queda una eixida: fer-los fora per tots els mitjans possibles.
04/04/08
ESQUERRA: DE SALSES A GUARDAMAR I DE FRAGA A MAÓ
Fa pocs dies Esquerra va assolir una fita històrica: per primera vegada hi haurà un regidor independentista a l'ajuntament de Perpinyà, Enric Vilanova. Aquest es suma als altres regidors independentistes aconseguits a Fontpedrosa (Jaume Prost), Fillols (Isabel Duran), Vallestavià (Joan Pere Garcia i Joël Scheepmaker) i Portvendrés, amb en Lluís Nivet.
Es confirma l'aposta d'Esquerra pels Països Catalans, i es confirma que Esquerra té un espai propi i diferenciat a tot el territori nacional. Sempre és una bona notícia quan ix escollit un nou regidor, però si aquest ve de la periferia és distint, és molt especial. És important que, en aquests moments en que una petita part del partit que questiona la conveniència de ser ( que no d'existir) a la Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes tira endavant una candidatura a la Secretaria General quede marcat, a foc, el territori nacional. Ara més que mai, i ens diguen el que ens diguen ( que si l'independentisme no té futur fora del Principat, que li restem vots a l'esquerra...) cal reforçar l'estratègia d'Esquerra a tots els Països Catalans, perquè sense la nació sencera mai hi haurà independència. De ningú.
Es confirma l'aposta d'Esquerra pels Països Catalans, i es confirma que Esquerra té un espai propi i diferenciat a tot el territori nacional. Sempre és una bona notícia quan ix escollit un nou regidor, però si aquest ve de la periferia és distint, és molt especial. És important que, en aquests moments en que una petita part del partit que questiona la conveniència de ser ( que no d'existir) a la Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes tira endavant una candidatura a la Secretaria General quede marcat, a foc, el territori nacional. Ara més que mai, i ens diguen el que ens diguen ( que si l'independentisme no té futur fora del Principat, que li restem vots a l'esquerra...) cal reforçar l'estratègia d'Esquerra a tots els Països Catalans, perquè sense la nació sencera mai hi haurà independència. De ningú.
19/03/08
PER CONTINUAR SUMANT, EN UNA ESQUERRA OBERTA I POSITIVA
Esquerra ha tancat el cicle electoral 2006-2008 amb uns resultats molt per sota dels previstos. Es clou una etapa liderada, des del 1996, per Josep-Lluís Carod-Rovira que ha situat Esquerra com a una important força de govern al món municipal i a la Generalitat de Catalunya i amb presència institucional per primer cop a les Illes Balears.
Amb el creixement del partit i l'augment de la consciència social i nacional que detecten totes les anàlisis sociològiques convé que Esquerra esdevingui un gran partit fort, modern i obert a moltes més aportacions especialment les de les generacions més joves. És per això que cal que tot el capital humà d'Esquerra s'aprofiti amb la màxima eficiència. Ara toca iniciar una nova etapa, recuperar la il·lusió amb un lideratge renovat que encari amb força el nou cicle polític que s'encetarà amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 2010.
Les persones sotasignades, estem fermament convençudes que en aquesta nova etapa, d'il·lusió renovada, Josep-Lluís Carod-Rovira ha de liderar el discurs ideològic del partit, mentre el lideratge polític i electoral ha de correspondre a Joan Puigcercós. La capacitat del primer d'innovació i de comunicació, i la capacitat del segon, de treball en equip i de defensa de les polítiques del partit en la quotidianitat, tant als Parlaments com al Govern, han de permetre sumar el millor de les seves qualitats amb la dels quadres més preparats d'Esquerra per portar el partit al lideratge de les idees als Països Catalans i a la majoria social i política de l'esquerra independentista.
Hem de ser capaços de fer els canvis necessaris de forma responsable, constructiva, positiva i amb unitat.
Els sotasignats estem disposats a comprometre'ns en el proper Congrés Nacional d'Esquerra, amb els dirigents que comparteixin aquests plantejaments.
REFLEXIONS ELCTORALS (III): EL VOT DE LA POR
Des d'Esquerra estem acostumats a afrontar una campanya electoral com un debat d'idees i de propostes. Ens guiem per la raó i així ens sentim còmodes. Però aquesta campanya no ha estat precisament una campanya massa "ilustrada"; les idees polítiques han brillat per la seua absència, deixant pas a un sentiment, induit, contra el que poc es pot fer: la por.
A la por és a lo que han jugat tant el PP com el PSOE; el PP diguent que es trenca Espanya, que encarem una crisi econòmica, que ens volen furtar l'aigua ( ja no és la paella), que es persegueix el castellà... i el PSOE, amb el seu mestratge dels eslògans i del marketing, ho ha resumit en una frase brutal: ells tornen.
Fa molt poquet vaig estar pel Principat i he pogu vore in situ la campanya del PSOE per allà: hi havia una autèntica plaga de tanques electorals amb dos missatges en aquesta línia:
- "si tu no hi vas, ells tornen" , adornar amb unes figures a l'estil de la caratula de Reservoir Dogs, i un altre,
- "indecís? escolta la COPE pel matí"
Aquesta ha estat la campanya socialista, rematada el mateix diumenge electoral per la portada del suplement d' El País amb una foto de Rouco-Varela apareguent d'entre les tenebres qual Nosferatu, i un senzill titular: Vuelve
I una important part de l'electoral catalanista ha fet "mare em cague" (que diu Barres) i ha anat a votar al PSOE. Per cert, alguns dels quals, m'ho han confesat, van criticar amargament que Esquerra fera president a Montilla.
Ara és quan entren els remordiments, però no es pot fer res, sols esperar a les europees, i resarcir-se.
A la por és a lo que han jugat tant el PP com el PSOE; el PP diguent que es trenca Espanya, que encarem una crisi econòmica, que ens volen furtar l'aigua ( ja no és la paella), que es persegueix el castellà... i el PSOE, amb el seu mestratge dels eslògans i del marketing, ho ha resumit en una frase brutal: ells tornen.
Fa molt poquet vaig estar pel Principat i he pogu vore in situ la campanya del PSOE per allà: hi havia una autèntica plaga de tanques electorals amb dos missatges en aquesta línia:
- "si tu no hi vas, ells tornen" , adornar amb unes figures a l'estil de la caratula de Reservoir Dogs, i un altre,
- "indecís? escolta la COPE pel matí"
Aquesta ha estat la campanya socialista, rematada el mateix diumenge electoral per la portada del suplement d' El País amb una foto de Rouco-Varela apareguent d'entre les tenebres qual Nosferatu, i un senzill titular: Vuelve
I una important part de l'electoral catalanista ha fet "mare em cague" (que diu Barres) i ha anat a votar al PSOE. Per cert, alguns dels quals, m'ho han confesat, van criticar amargament que Esquerra fera president a Montilla.
Ara és quan entren els remordiments, però no es pot fer res, sols esperar a les europees, i resarcir-se.
REFLEXIONS ELECTORALS (II): ABSTENCIÓ = 4 DIPUTATS MÉS PER AL PSOE
Abans de les eleccions ja vaig escriure un post parlant sobre l'abstenció, i la veritat és que algú començarà a pensar que tinc una fixació especial, però encara que ho semble, no és així. En fi, des de distintes vesants de l'independentisme es va apostar per l'abstencionisme, fent un mimetisme absurd en uns casos amb els bascos i veient eixa opció com la millor per a aturar el creixement d'Esquerra uns altres. I per suposat, aquells que s'han abstingut conscientment com una forma de protesta davant moltes coses i que mai sabrem, ja que no s'han pronunciat a les urnes, però que no és dificil esdevinar: l'estafa de l'Estatut, el mangoneo del PSOE, la inestabilitat en certs moments d'Esquerra al Govern...
En fi, a aquests darrers és a qui vull adreçar-me per a que reflexionen; si agafem els resultats electorals al Principat ens adonem que falten vots; baixen centenars de milers de vots Esquerra, CiU, IC... i en canvi, el PSOE sols puja unes poques decenes de milers. Això sí, guanya quatre diputats que són absolutament d'or per als socialistes. Paradògicament l'abstenció dels independentistes li ha donat quatre diputats més al partit de Corbacho, Alfonso Guerra, Bono i Ibarra. Enhorabona, mai l'independentisme havia fet tant per l'Espanya una, gran i lliure.
Està clar que els independentistes no han de votar Esquerra per obligació, però la regla número u d'un independentista ha de ser, ni per activa ni per pasiva, beneficiar els interessos espanyols. I en aquest cas, ens agrade o no, ho hem fet.
En fi, a aquests darrers és a qui vull adreçar-me per a que reflexionen; si agafem els resultats electorals al Principat ens adonem que falten vots; baixen centenars de milers de vots Esquerra, CiU, IC... i en canvi, el PSOE sols puja unes poques decenes de milers. Això sí, guanya quatre diputats que són absolutament d'or per als socialistes. Paradògicament l'abstenció dels independentistes li ha donat quatre diputats més al partit de Corbacho, Alfonso Guerra, Bono i Ibarra. Enhorabona, mai l'independentisme havia fet tant per l'Espanya una, gran i lliure.
Està clar que els independentistes no han de votar Esquerra per obligació, però la regla número u d'un independentista ha de ser, ni per activa ni per pasiva, beneficiar els interessos espanyols. I en aquest cas, ens agrade o no, ho hem fet.
11/03/08
REFLEXIONS ELECTORALS (I): PAL
Està clar, pal a tota l'esquerra (perdoneu-me que no conte dins aquest paquet al PSOE). Que anaven a ser unes eleccions bipolaritzades estava clar, que Esquerra podia baixar també, que IU-EU no aguantaria el grup parlamentari, també, i que el Bloc se la pegaria, també... però que la magnitud del colp anava a ser tan contundent, pocs ho imaginaven.
Esquerra ha perdut el grup parlamentari ( de moment), passant a 3 diputats, el que ha causat cert terratrémol entre molts companys de partit. Però no passa res, el que hem fet malament es pot arreglar i tornar a pujar; cal recordar que, ara fa cinc anys, Esquerra només tenia un diputat a Madrid, el que vol dir que ara, la nostra base electoral ja no és un, sinó tres, cosa que crec ens ha d'alegrar. Possiblement els vuit diputats van ser un souflé que no hem sabut mantenir ahí dalt.
Respecte als resultats valencians, què dir... el PSOE i el PP han sabut jugar amb la por de l'electorat. Perquè no ens enganyem, el vot de centre és el que ha unflat al PP; és lo que té crear por: que es trenca Espanya, que no ens volen donar aigua, que la inmigració, que la delinqüència, crisi econòmica, que venen els catalanistes... i la gent de centre s'espanta i demana ordre, i l'ordre, és el PP). I el PSOE, per suposat, ha creat la por de que venia el PP... el més graciós del cas és que qui ha caigut en el parany, qui s'ha mostrat com més poregós és l'electorat en teoria nacionalista. I no és una suposició meua, és que fins i tot ho reconeixen ( i parle d'alguns dels patums en que qui llegeix açò pot pensar). Però no és res de nou; i sinó, repaseu el llistat que recolzava a Carmen Alborch...
En fi, que des d'Esquerra ens hem equivocat i ho sabem. Que potser no hem atinat el missatge i el moment, però que tot té solució. I jo almenys, estic convençut que el nostre votant que se n'ha anat, tornarà. I a treballar, que hi ha molt a fer.
Esquerra ha perdut el grup parlamentari ( de moment), passant a 3 diputats, el que ha causat cert terratrémol entre molts companys de partit. Però no passa res, el que hem fet malament es pot arreglar i tornar a pujar; cal recordar que, ara fa cinc anys, Esquerra només tenia un diputat a Madrid, el que vol dir que ara, la nostra base electoral ja no és un, sinó tres, cosa que crec ens ha d'alegrar. Possiblement els vuit diputats van ser un souflé que no hem sabut mantenir ahí dalt.
Respecte als resultats valencians, què dir... el PSOE i el PP han sabut jugar amb la por de l'electorat. Perquè no ens enganyem, el vot de centre és el que ha unflat al PP; és lo que té crear por: que es trenca Espanya, que no ens volen donar aigua, que la inmigració, que la delinqüència, crisi econòmica, que venen els catalanistes... i la gent de centre s'espanta i demana ordre, i l'ordre, és el PP). I el PSOE, per suposat, ha creat la por de que venia el PP... el més graciós del cas és que qui ha caigut en el parany, qui s'ha mostrat com més poregós és l'electorat en teoria nacionalista. I no és una suposició meua, és que fins i tot ho reconeixen ( i parle d'alguns dels patums en que qui llegeix açò pot pensar). Però no és res de nou; i sinó, repaseu el llistat que recolzava a Carmen Alborch...
En fi, que des d'Esquerra ens hem equivocat i ho sabem. Que potser no hem atinat el missatge i el moment, però que tot té solució. I jo almenys, estic convençut que el nostre votant que se n'ha anat, tornarà. I a treballar, que hi ha molt a fer.
04/03/08
ABSTENCIÓ? NO GRÀCIES
Tot i que ho puga semblar no vaig a parlar sobre l'estratègia de Mariano i els seus compinxes per a guanyar les eleccions, tan bé expresada pel senyor Elorriaga. No, m'estic referint a aquells que des de la suposada i autoanomenada "Esquerra Independentista" demanen l'abstenció per a aquestes eleccions.
Abans de res, exprese el meu respecte pels que promulguen aquesta opció i sobretot pels qui la exercixen, ja siga per convinciment polític o perquè els dona gossera eixir de casa un diumenge. Però que ho respecte no significa que no ho critique; i ho critique per diverses raons.
Primer, per què un partit independentista es presenta a unes eleccions municipals però no pot fer-ho a les anomenades generals? Totes dues són convocades pel Ministeri de l'Interior, així que agraïria si algun proabstencionista m'ho poguera explicar...
I segón, ja que sempre estem (estan) mirant amb ullets propis del gatet d'Shrek el que fan els veïns abertzales d'Euskadi, com és que ningú veu que per lo que estan empresonant als membres de ANV és precisament per voler presentar-se a les eleccions? Siguem seriosos, que li fa més mal a l'estat espanyol, que hi haja una abstenció del 16%, o cuatre diputats d'HB a Madrid com al 86, entre ells un de Navarra?
En fi, per què enganyar-nos... tots sabem que si els qui ara volen que els independentistes es queden a casa tingueren possibilitats materials de presentar-se, ho farien. I sinó, si els independentistes de debò no van a Madrid, que hagéren fet si Catalunya Lliure en la seua època, o el BEAN haguéren tret diputat? Doncs això. Sols hi ha un vot possible en clau nacional: votem esquerra!
Abans de res, exprese el meu respecte pels que promulguen aquesta opció i sobretot pels qui la exercixen, ja siga per convinciment polític o perquè els dona gossera eixir de casa un diumenge. Però que ho respecte no significa que no ho critique; i ho critique per diverses raons.
Primer, per què un partit independentista es presenta a unes eleccions municipals però no pot fer-ho a les anomenades generals? Totes dues són convocades pel Ministeri de l'Interior, així que agraïria si algun proabstencionista m'ho poguera explicar...
I segón, ja que sempre estem (estan) mirant amb ullets propis del gatet d'Shrek el que fan els veïns abertzales d'Euskadi, com és que ningú veu que per lo que estan empresonant als membres de ANV és precisament per voler presentar-se a les eleccions? Siguem seriosos, que li fa més mal a l'estat espanyol, que hi haja una abstenció del 16%, o cuatre diputats d'HB a Madrid com al 86, entre ells un de Navarra?
En fi, per què enganyar-nos... tots sabem que si els qui ara volen que els independentistes es queden a casa tingueren possibilitats materials de presentar-se, ho farien. I sinó, si els independentistes de debò no van a Madrid, que hagéren fet si Catalunya Lliure en la seua època, o el BEAN haguéren tret diputat? Doncs això. Sols hi ha un vot possible en clau nacional: votem esquerra!
28/02/08
19/02/08
BON DIA KOSOVO
Ahir va començar el dia amb un nou estat a Europa, Kosovo, per fi, declarava la seua independència respecte a Serbia. Per a qualsevol independentista la creació d'un nou estat és sempre una bona notícia, sobretot si és al centre d'Europa... però no ens enganyem, aquesta declaració d'independència no ens apropa, ni un pam, cap a la nostra independència.
La veritat, no deixa de ser una cosa quasi quotidiana que una part de l'antiga Iugoslàvia es declare independent. Ara bé, el dia que Flandes o Escòcia aconseguisquen el seu alliberament nacional... la cosa serà tota un altra, el mapa de la vella Europa haurà canviat radicalment. I en un context absolutament semblant al nostre.
La veritat, no deixa de ser una cosa quasi quotidiana que una part de l'antiga Iugoslàvia es declare independent. Ara bé, el dia que Flandes o Escòcia aconseguisquen el seu alliberament nacional... la cosa serà tota un altra, el mapa de la vella Europa haurà canviat radicalment. I en un context absolutament semblant al nostre.
És curiós també comprobar com Espanya, per a seguir fidel a les seues tradicions, s'alinea amb els estats més moderns del continent en el seu no reconeixement de l'estat kosovar: Grècia, Rumania i Turquia. Bravo Espanya! Realment és dificil entendre l'autisme espanyol, ja que en aquests casos, al final sempre s'acava reconeixent al nou estat.
Per cert, que el primer estat en reconèixer Kosovo han estat els Estats Units, com sempre, el que me dú a llançar una reflexió: segur que anar a protestar quan arriba un vaixell de la marina nordamericana ens ajudarà a alliberar-nos?
Amb tot, no hem de deixar un petit aspecte de banda: Kosovo sempre ha estat part de Sèrbia, constituïnt una part esencial de la nació sèrbia. Però, que ha passat? És molt senzill, succesives onades d'inmigrants albanesos han variat irreversiblemnt el paisatge lingüístic i ètnic, de forma que els albano-kosovars s'han convertit en una majoria.
Pensem una situació més o menys semblants ( encara que ja sé que irreal): imagineu que els andalusos que van arribar a Alacant o a Barcelona decideixen proclamar en una d'aquestes províncies una Republica Andalusa independent? Sent a casa nostra estariem tan d'acord amb aquesta independència absolutament legítima?
Pensem una situació més o menys semblants ( encara que ja sé que irreal): imagineu que els andalusos que van arribar a Alacant o a Barcelona decideixen proclamar en una d'aquestes províncies una Republica Andalusa independent? Sent a casa nostra estariem tan d'acord amb aquesta independència absolutament legítima?
12/02/08
ESPANYANOMAPANYA.ES
Fa uns dies me van enviar per mail amb una iniciativa realment genial. Però anem a pams; fa uns mesos el Gobierno de España ( y de las JONS) va llançar una curiosa i simpàtica iniciativa: tots els joves menors de 30 anys tindran, gratuïtament i durant un any, un domini .es
Com que al país ocupant la majoria de dominis era .com, el ministre d'industria, el "català" Joan Clos va pensar: anem a regalar alguns dominis, que no es diga que sóc nacionalista!
I ahí està la campanya; tots els menor de 30 ja podeu registrar el vostre . es a la web www.jovenesenred.es.
Però com que als catalans això del .es ensés aliè i , a la vegada, no ens agrada desperdiciar res que siga de bades, us propose que registreu avui mateix el vostre registre, i per si no se vos ocurrix res, ahí van algunes idees:
espanyanomapanya.es
espanyametanga.es
espanyaperavosaltres.es
foradaci.es
espanyameroba.es
quinacampanyamescutre.es
espanyatienecaspa.es
espanyaydelasjons.es
fuckingspain.es
dontvisitspain.es
wearenotspanish.es
espanyaesrara.es
espanyaescutre.es
29/01/08
POLICIA NACIONAL: EL BRAÇ ARMAT DEL PSOE
Des de fa trenta anys els independentistes del País Valencià (també els no independentistes) venim sofrint les agressions de l'extrema dreta blavera valenciana amb la total impunitat del govern, ja siga de la UCD, del PP o del PSOE.
El que diferència als tres partits són els moments; així, el PSOE comença a governar en plena transició i governa fins a ben entrats els noranta. És a dir, les tasques de depuració en la polícia d'una dictadura que haguera fet tota democràcia normal li tocava fer-les a Felipe i als seus compinxes.
La diferència és que Espanya no és una democràcia normal i el PSOE tampoc. Així, ja els anava bé conservar en la direcció de la policia a tota l'extrema dreta franquista: algú havia de fer la feina bruta.
La fi dels setanta i els vuitanta van ser els anys de plom de la política valenciana: València va arribar a ser el lloc d'Europa amb més violència política, sols superat per Irlanda i Euskadi. Van ser els anys dels assalts a l'Ajuntament de València i de la Generalitat, de la crema de llibres, de les bombes a Fuster, a 3i4, a Sanchis Guarner, dels atacs a Enric Valor... és curiós, però dels anomenats "santíssima trinitat del nacionalisme valencià", és a dir: Fuster, Guarner i Estellés, sols aquest últim es va lliurar dels atacs de la extrema dreta valenciana. Quina casualitat, l'únic d'ells amb carnet del PSOE...
El PSOE, encapçalat per Alfonso Guerra i amb el silenci còmplice dels Ernest Lluch, Alfons Cucó, Joan Lerma, Vicent Soler... va permetre tota la violència de l'extrema dreta valenciana, alineada i coordinada amb la Policia Nacional. A més a més, des de les més altes instàncies del PSOE es va programar tota la trama de finançament del blaverisme radical.
Anys més tard, i vist el bon resultat en la utilització dels claveguerams de l'Estat, els carrecs socialistes del ministeri de l'Interior van organitzar el GAL donant un pas més: l'eliminació física d'abertzales bascs.
Avui en dia les coses han canviat, ja no es pot organitzar un nou GAL, així que cal canviar la força de xoc socialista: torna a ser la Policia Nacional. Però sí que es pot consentir una violència de més baixa intensitat contra els independentistes; i és que una cosa està clara, l'estat espanyol no pot resistir l'arrelament d'una força com Esquerra al País Valencià, això desmonta tota la seua teoria nacional.
Per sort, no tenen res que fer. Esquerra està ací per a quedar-se. Som l'evolució imparable.
El que diferència als tres partits són els moments; així, el PSOE comença a governar en plena transició i governa fins a ben entrats els noranta. És a dir, les tasques de depuració en la polícia d'una dictadura que haguera fet tota democràcia normal li tocava fer-les a Felipe i als seus compinxes.
La diferència és que Espanya no és una democràcia normal i el PSOE tampoc. Així, ja els anava bé conservar en la direcció de la policia a tota l'extrema dreta franquista: algú havia de fer la feina bruta.
La fi dels setanta i els vuitanta van ser els anys de plom de la política valenciana: València va arribar a ser el lloc d'Europa amb més violència política, sols superat per Irlanda i Euskadi. Van ser els anys dels assalts a l'Ajuntament de València i de la Generalitat, de la crema de llibres, de les bombes a Fuster, a 3i4, a Sanchis Guarner, dels atacs a Enric Valor... és curiós, però dels anomenats "santíssima trinitat del nacionalisme valencià", és a dir: Fuster, Guarner i Estellés, sols aquest últim es va lliurar dels atacs de la extrema dreta valenciana. Quina casualitat, l'únic d'ells amb carnet del PSOE...
El PSOE, encapçalat per Alfonso Guerra i amb el silenci còmplice dels Ernest Lluch, Alfons Cucó, Joan Lerma, Vicent Soler... va permetre tota la violència de l'extrema dreta valenciana, alineada i coordinada amb la Policia Nacional. A més a més, des de les més altes instàncies del PSOE es va programar tota la trama de finançament del blaverisme radical.
Anys més tard, i vist el bon resultat en la utilització dels claveguerams de l'Estat, els carrecs socialistes del ministeri de l'Interior van organitzar el GAL donant un pas més: l'eliminació física d'abertzales bascs.
Avui en dia les coses han canviat, ja no es pot organitzar un nou GAL, així que cal canviar la força de xoc socialista: torna a ser la Policia Nacional. Però sí que es pot consentir una violència de més baixa intensitat contra els independentistes; i és que una cosa està clara, l'estat espanyol no pot resistir l'arrelament d'una força com Esquerra al País Valencià, això desmonta tota la seua teoria nacional.
Per sort, no tenen res que fer. Esquerra està ací per a quedar-se. Som l'evolució imparable.
15/01/08
Eau de Carrogne
Avui ha eixit en la premsa que el PSC (sic) va presentar ahir la seua colònia, tal com fan altres grans empreses com Zara o Singapore Airlines, que ja han creat i patentat els seus olors corporatius per a que així quan entrem a les seues botigues o als seus avions identifiquem on estem de primeres.
És curiosa la iniciativa del PSC (sic), com a mínim és original; la veritat és que vots no els donarà cap ni un, però si la intenció era eixir a la premsa, doncs ja ho han aconseguit. Al cap i a la fi, la intenció de tota campanya electoral i/o acció publicitària, és centrar el focus de l'atenció sobre tú.
I parlant d'Iniciativa, perdó, iniciativa, també ha eixit a la premsa que l'ala oficial d'IU al País Valencià, líderada per Glòria Marcos, ja ha triat el nom que utilitzarà per a les eleccions generals espanyoles ( ja sabeu que la llei electoral valenciana no escrita prohibeix utilitzar el mateix nom en dues eleccions diferents). S'anomenaran Esquerra Unida i Republicana...
La veritat és que no puc dir que me sorprenga aquest nivell de carronyeria política, i vaig a dir perquè: com algú sap, en les darreres eleccions autonòmiques, Esquerra del País Valencià va començar a utilitzar un claim publicitari ( una subfrase a l'estil "connecting people" ) que deia: "Esquerra. Republicana, valenciana i d'esquerres. Com tu"
La veritat és que a tots ens va agradar d'una forma entusiasta, i més encara quan vam vore que als autobusos de VLC la propaganda d'IU deia: "Esquerra Unida. Republicana, ecologista, valenciana, feminista, d'esquerres." La veritat és que al partit ningú no ens vam enfadar, som conscients de les penúries econòmiques i ideològiques per les que pasa la federació valenciana d'IU i clar, és normal que no es gasten els titos ens contractar empreses publicitaries, amb lo senzill que és copiar els altres!
En fi, una cosa queda clara: segurament la majoria de les visites a les webs d'Esquerra provenen del carrer Taula de Canvis i voltants, a l'espera que als xics d'Esquerra se'ls ocurrisca alguna cosa que fer. Per cert, des d'ací aprofite per saludar als companys d'IU que ens estaran llegint.
16/12/07
14/12/07
MADRID, RESTAURANT HORCHER
L'any 1904 el senyor Gustav Horcher va obrir el restaurant del mateix nom en ple centre de la ciutat de Berlí; ben aviat va començar a tindre com a clients habituals a la clase alta de la ciutat, tant a l'alta burgesia com a part de la clase política berlinenca ( la dreta, per a ser més exactes).
L'èxit del restaurant es va consolidar amb els anys, però sobretot ho va fer a partir dels anys trenta, quan els dirigents del NSDAP comencen a freqüentar el ja famós restaurant per a celebrar algunes de les més importants i secretes reunions de l'època a la capital alemanya.
L'explendor del restaurant va durar fins el començament de la II Guerra Mundial, quan la clientela comença a caure i el clima a Alemanya comença a fer-se cada vegada més irrespirable. Així, al 1943 el propietari decideix canviar de ciutat i obrir el seu restaurant a l'Espanya "grande y libre", a Madrid.
Des de ben aviat, i gràcies als anteriors contactes del propietari, el Horcher renaix de les seues cendres i es converteix en un dels restaurants preferits dels caps del Movimiento i del franquisme. L'any 1944, amb la derrota alemanya es produeix la gran fugida dels criminals nazis en diverses direccions, entre elles, Espanya i Itàlia.
Gràcies a diverses xarxes secretes com Odessa, els serveis secrets vaticans i entitats com la Creu Roja Internacional, els criminals de guerra aconsegueixen noves identitats en països sudamericans.
La principal base d'Odessa al sud d'Europa és Madrid, on s'instala un dels grans ídols nazis ( i posterior delator i col·laborador del Mossad), Otto Skorzeny. Aquest dirigeix Odessa des de la capital espanyola, i més concretament, des del restaurant Horcher.
Quina va ser la meua sorpresa quan vaig enterar-me que aquest restaurant, avui regentat per Gustav Horcher III, és el favorit per a celebrar les grans conspiracions, reunions secretes i no tant secretes del nostre ex-president, Eduardo Zaplana. I jo me pregunte, què serà que la dreta no deixa de ser un cercle on, al cap i a la fi, tots coincideixen en algun punt?
L'explendor del restaurant va durar fins el començament de la II Guerra Mundial, quan la clientela comença a caure i el clima a Alemanya comença a fer-se cada vegada més irrespirable. Així, al 1943 el propietari decideix canviar de ciutat i obrir el seu restaurant a l'Espanya "grande y libre", a Madrid.
Des de ben aviat, i gràcies als anteriors contactes del propietari, el Horcher renaix de les seues cendres i es converteix en un dels restaurants preferits dels caps del Movimiento i del franquisme. L'any 1944, amb la derrota alemanya es produeix la gran fugida dels criminals nazis en diverses direccions, entre elles, Espanya i Itàlia.
Gràcies a diverses xarxes secretes com Odessa, els serveis secrets vaticans i entitats com la Creu Roja Internacional, els criminals de guerra aconsegueixen noves identitats en països sudamericans.
La principal base d'Odessa al sud d'Europa és Madrid, on s'instala un dels grans ídols nazis ( i posterior delator i col·laborador del Mossad), Otto Skorzeny. Aquest dirigeix Odessa des de la capital espanyola, i més concretament, des del restaurant Horcher.
02/12/07
" Existeixen cinc notes en l'escala musical, però les seues variacions no poden sentir-se. Sols existeixen cinc colors bàsics, però els seus tons són tan nombrosos que no es poden vore. Sols hi ha cinc gustos bàsics, però les seues variants són tantes que no poden ser asaborides. Sols hi ha dos clases de càrregues en la batalla: l'atac extraordinari i l'atac directe ordinari, però les variants són innumerables. Allò ortodox i allò heterodox s'originen recíprocament, com un cercle sense començament ni fi."
Sun Tzu,
L'Art de la Guerra.
06/11/07
LA VIA FLAMENCA
Una de les meues séries de televisió favorites és "Malcom in the Middle", série que segur la majoria conegueu, però que per a qui no la conega, li recomane que la veja només puga a Antena3 o a FOX. Bé, el cas que en un capítol, Malcom diu una frase que ens ve al pèl per a aquest post; parlant del sistema educatiu per a xiquets superdotats diu: "potser no es pot véncer al sistema, però es por inutilitzar"
Açò, bàsicament, és el que porten fent quasi 150 dies els partits flamencs: inutilitzar el sistema polític belga. Però com que potser me precipite, anem a donar-li una ràpida repasada a com està la cosa per allí: el sistema electoral belga determina que el govern de l'estat ha d'estar compost per una part flamenca i un altra valona, el que obliga als partits d'ambdues comunitats a pactar el govern (no com ací, on són els espanyols els que ens governen). Doncs bé, en les darreres eleccions de juny, la coalició que governava a Bèlgica fins a llavors, formada per liberals flamencs i socialdemòcrates valons, van ser derrotats.
Els grans vencedors van ser els democristians flamencs, el CD&V, que anaven en coalició amb els "altres" independentistes de la Nieuw Vlaams Alliantie (N-VA). Per la seua banda, el Vlaams Belang, antic Vlaams Block, pràcticament es va quedar igual com estava. Per cert, sobre aquest partit he d'escriure quatre ratlles, però serà un altre dia.
El cas és que després de sis mesos els belgues continuen sense haver format govern. No és la primera vegada que els flamencs fan aquesta maniobra per a forçar canvis estructurals en l'estat i en la seua organització, ja ho van fer en dues ocasions entre els setanta i els noranta. La diferència és que en 1970 es partia d'un estat unitari i era molt fàcil cedir a una major autonomia dels flamencs. Ara, 37 anys després del que es parla és dels pasos previs a una independència de facto. Perquè com diuen a Bèlgica, la pregunta no és si es dividiran en dos estats, sinó quan.
Potser des d'ací baix podriem aprendre a inutilitzar el sistema polític espanyol; encara que no ho semble el sistema electoral ens és més propici del que puga semblar. Ara el que toca és estudiar les fórmules per a emular als companys flamencs.
Açò, bàsicament, és el que porten fent quasi 150 dies els partits flamencs: inutilitzar el sistema polític belga. Però com que potser me precipite, anem a donar-li una ràpida repasada a com està la cosa per allí: el sistema electoral belga determina que el govern de l'estat ha d'estar compost per una part flamenca i un altra valona, el que obliga als partits d'ambdues comunitats a pactar el govern (no com ací, on són els espanyols els que ens governen). Doncs bé, en les darreres eleccions de juny, la coalició que governava a Bèlgica fins a llavors, formada per liberals flamencs i socialdemòcrates valons, van ser derrotats.
Els grans vencedors van ser els democristians flamencs, el CD&V, que anaven en coalició amb els "altres" independentistes de la Nieuw Vlaams Alliantie (N-VA). Per la seua banda, el Vlaams Belang, antic Vlaams Block, pràcticament es va quedar igual com estava. Per cert, sobre aquest partit he d'escriure quatre ratlles, però serà un altre dia.
El cas és que després de sis mesos els belgues continuen sense haver format govern. No és la primera vegada que els flamencs fan aquesta maniobra per a forçar canvis estructurals en l'estat i en la seua organització, ja ho van fer en dues ocasions entre els setanta i els noranta. La diferència és que en 1970 es partia d'un estat unitari i era molt fàcil cedir a una major autonomia dels flamencs. Ara, 37 anys després del que es parla és dels pasos previs a una independència de facto. Perquè com diuen a Bèlgica, la pregunta no és si es dividiran en dos estats, sinó quan.
Potser des d'ací baix podriem aprendre a inutilitzar el sistema polític espanyol; encara que no ho semble el sistema electoral ens és més propici del que puga semblar. Ara el que toca és estudiar les fórmules per a emular als companys flamencs.
21/10/07
CARRETERO: A FER LA MÀ
Sé que és massa políticament correcte, i mai millor dit, encçalar aquest post amb una frase tan contundent i fins i tot ( pensarà algú), grollera. Però era un comentari prou generalitzat entre la militància valenciana que aquest cap de setmana vam anar a la Conferència Nacional d'Esquerra, la més nombrosa feta fins ara i la primera amb una delegació tan nombrosa del País Valencià.
No és un secret que aquell article infame d'un tal Oriol Ponsatí-Murlà, difós amb gran insistència durant la campanya electoral del maig passat, va sentar molt mal per aquestes terres, tant, que si algú tenia algún dubte al voltant de Carretero i els seus compinxes de Reagrupament, se li van anar de colp.
Es veu que el malestar a la terra de la paella i l'orxata va arribar a oïts dels carreteristes principatins, ja que per a finalitzar la seua llarga argumentació durant la defensa de l'esmena a la totalitat de la ponència oficial, el xicot que va pujar a defensar-la (perdoneu-me que no sàpiga el seu nom, ja que mai se l'ha vist per ací, ni per a fer-se un all-i-pebre) va dir, molt indignat ell, que era rotundament mentida que Reagrupament plantejara un canvi de l'status respecte a les federacions perifèriques: valencianes, balear i de la Catalunya nord... Jo, perdoneu-me, però ho dubte.
Amb tot, crec que ja ha arribat el moment d'acabar aquest show que mai havia d'haver començat; és normal sentir-se important i carregat de raó quan ets una de les estreles mediàtiques catalanes, però quan això es provocat per tots els mitjans hostils al partit i al país, també caldria preguntar-se per què ens fan tant de cas.
Venen unes eleccions importantísimes per al partit i és el moment de treballar junts en una mateixa direcció. I a partir d'abril tos començarem a preparar el proper congrés, que, de segur, serà molt i molt interessant.
No és un secret que aquell article infame d'un tal Oriol Ponsatí-Murlà, difós amb gran insistència durant la campanya electoral del maig passat, va sentar molt mal per aquestes terres, tant, que si algú tenia algún dubte al voltant de Carretero i els seus compinxes de Reagrupament, se li van anar de colp.
Es veu que el malestar a la terra de la paella i l'orxata va arribar a oïts dels carreteristes principatins, ja que per a finalitzar la seua llarga argumentació durant la defensa de l'esmena a la totalitat de la ponència oficial, el xicot que va pujar a defensar-la (perdoneu-me que no sàpiga el seu nom, ja que mai se l'ha vist per ací, ni per a fer-se un all-i-pebre) va dir, molt indignat ell, que era rotundament mentida que Reagrupament plantejara un canvi de l'status respecte a les federacions perifèriques: valencianes, balear i de la Catalunya nord... Jo, perdoneu-me, però ho dubte.
Amb tot, crec que ja ha arribat el moment d'acabar aquest show que mai havia d'haver començat; és normal sentir-se important i carregat de raó quan ets una de les estreles mediàtiques catalanes, però quan això es provocat per tots els mitjans hostils al partit i al país, també caldria preguntar-se per què ens fan tant de cas.
Venen unes eleccions importantísimes per al partit i és el moment de treballar junts en una mateixa direcció. I a partir d'abril tos començarem a preparar el proper congrés, que, de segur, serà molt i molt interessant.
19/10/07
COM PARARAN LA CONSULTA POPULAR AL PAÍS BASC?
Fa uns dies es van reunir Zapatero i Ibarretxe per a parlar sobre el famós referendum, o millor dit, la consulta popular que impulsa el govern basc. Hi havia preocupació entre la clase política i sobretot periodística madrilenya sobre la fermesa que utilitzaria Zapatero durant la reunió. I Zapatero no els va defraudar, els va oferir uns titulars que els deixaben tranquils: "es inapropiado, es ilegan. no se hará" (potser no és del tot textual, però disculpeu-me no haver memoritzat les paraules del Presidente).
Amb tot, hi ha un aspecte de tot l'assumpte que no he sentit encara enlloc, no sé si perquè no es volen donar conte els tertulians oficials o perquè de veres són tan obtusos com semblen la majoria: com pararan la consulta popular que vol fer el Govern Basc?
Que jo sàpiga el govern basc disposa del cens electoral actualitzat, disposa dels col·legis per a fer la consulta, de la policia per a guardar l'ordre com en qualsevol elecció i de tots els mitjans humans, materials i tecnològics per a dur-lo a terme.
Llavors, algú podria explicar-me com es para un referendum, consulta o com es vullga dir d'aquest tipus? Crec que sols hi hauria una possibilitat teòrica: enviar els tancs.
Per sort, avui ens trobem plenament integrats en la Unió Europea i hi ha algú per damunt de l'estat espanyol vigilant els pasos que es donen. No tinc cap tipus de dubte que el primer impuls de la clase política espanyola seria, com a mínim, la suspensió de l'autonomia basca, però, gràcies als deus, els espanyols ja no estan del tot lliures per a fer les seus tropelies.
Amb tot, hi ha un aspecte de tot l'assumpte que no he sentit encara enlloc, no sé si perquè no es volen donar conte els tertulians oficials o perquè de veres són tan obtusos com semblen la majoria: com pararan la consulta popular que vol fer el Govern Basc?
Que jo sàpiga el govern basc disposa del cens electoral actualitzat, disposa dels col·legis per a fer la consulta, de la policia per a guardar l'ordre com en qualsevol elecció i de tots els mitjans humans, materials i tecnològics per a dur-lo a terme.
Llavors, algú podria explicar-me com es para un referendum, consulta o com es vullga dir d'aquest tipus? Crec que sols hi hauria una possibilitat teòrica: enviar els tancs.
Per sort, avui ens trobem plenament integrats en la Unió Europea i hi ha algú per damunt de l'estat espanyol vigilant els pasos que es donen. No tinc cap tipus de dubte que el primer impuls de la clase política espanyola seria, com a mínim, la suspensió de l'autonomia basca, però, gràcies als deus, els espanyols ja no estan del tot lliures per a fer les seus tropelies.
11/10/07
EXEMPLE DE MÀRQUETING POLÍTIC
Ací podeu vore l'excelent spot electoral que va fer el Scotish Nacional Party per a les darreres eleccions escoceses, que van acabar amb la primera victòria d'un partit independentista a aquell país. Tot un exemple a seguir. "It's time for Scotland, it's time for the SNP"
05/10/07
PRESTAT: CRISTINA PERI ROSSI
Cristina Peri Rossi, un cas d’impotència intel·lectual
És realment divertit veure com els nacionalistes espanyols –nascuts dintre o fora d’Espanya- s’enfilen per les parets quan els toquen els esquemes d’un imperi que s’enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És en aquesta línia que s’inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països immensament pobres, sense cap possibilitat de moure’s en ambients intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a l’Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que, sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar la seva llengua? “Es que me expreso mejor en castellano”, diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo també m’expresso millor en català que en japonès. La veritat és que tindria força gràcia que m’expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.Cristina Peri Rossi, que es proclama Premi Ciutat de Barcelona –un premi profundament espanyolitzat i sense cap mena de prestigi que el PSC, disfressat d’Ajuntament, lliura cada any als seus acòlits-, no parla català perquè no li dóna la gana. Aquesta és la veritat, però no pas el problema. El problema és que pretén guanyar-se la vida en mitjans de comunicació en llengua catalana com si no s’hagués mogut de l’Uruguai. Doncs bé, la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en català té l’obligació de parlar en català. Exactament igual que la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en espanyol té l’obligació de parlar en espanyol. Cada mitjà té la seva llengua i és aquesta la que determina qui pot treballar-hi i qui no, independentment de quines siguin les seves idees polítiques. No es pot ser carter sense saber llegir ni bomber sense una condició física determinada. Així de senzill. Proclamar-se discriminat quan no s’està preparat per a una feina és el recurs de l’impotent.
El circ seria una bona sortida per a la senyora Peri Rossi, ateses les seves provades facultats per a la pallassada. Diu que “ha sufrido un claro caso de persecución lingüística” i que “los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes [...] pot motivos de raza, de sexo o de lengua”. Pobreta, ja és ben cert que no ofèn qui vol... És clar que potser es refereix a Espanya, un Estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona; ciutadans de segona obligats a parlar dues llengües per tal que els ciutadans de primera només n’hagin de parlar una. Quan Cristina Peri Rossi sàpiga distingir entre un privilegi i un dret estarà capacitada per distingir entre feixisme i drets humans. De moment, ella, el diari El Mundo i tots els ciutadans que li donen suport semblen estar molt més a prop del primer que dels segons.
www.victoralexandre.cat
26/09/07
DRET D'AUTODETERMINACIÓ? NO GRÀCIES
La Viquipèdia ens diu el següent sobre el dret d'autodeterminació:
"El dret a l'autodeterminació, és un principi fonamental dels drets humans, [1] és tracta del dret individual i col·lectiu a "decidir lliurement... la condició política i a perseguir lliurement... el desenvolupament econòmic, social i cultural." El principi d'autodeterminació es considera generalment relacionat al procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l'any 1945. La obligació de respectar el principi d'autodeterminació és una característica destacada de la Carta, que apareix tant al seu preàmbul com a l'article 1.
El dret a l'autodeterminació és una norma de Ius cogens. Les normes de Ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han de ser obeïdes sempre."
Ara bé, tota nació o poble que vullga exercir el seu dret d'autodeterminació, necessita que l'estat on es troba li'l reconega... És el que pasa a països civilitztas com Suècia ( qui li donà la independència a Noruega) i més recentment al Canadà, on el Quebec ha exercit aquest dret en dues vegades en forma de referèndum.
Després tenim casos com el Regne Unit, què assumeix la seua condició d'estat plurinacional i reconeix (fins i tot la senyora Tatcher ho va dir en referència a Escòcia) el dret de les nacions que el composen a la seua independència, el que no vol dir que estiguen a favor. Simplement, són una democràcia amb totes les lletres.
I finalment estem nosaltres, els espanyols i els francesos. Actualment ens trobem dins dos estats profundament jacobins, centralitzats i centralitzants, i el que és pitjor, la major part del nostre territori es troba dins d'un estat, l'espanyol, que no es concebix a sí mateix sense nosaltres... Per als espanyols la idea de pensar-se sense la seua colònia interior favorita els provoca una profunda por. Sols penseu en la crisi del 98, quan va pedre dues colònies a l'altra part del món, el drama nacional i tot el que va ferir l'orgull patri. Ara, imagineu que som nosaltres els que marxem.
I tot açò té una conseqüència: el no reconeixement del dret d'autodeterminació, amb la manida frase que els drets els tenen les persones i no els territoris. El que supose que vol dir que no estan d'acord amb la Declaració dels Drets Humans de 1979...
I ara ve la qüestió: què es pot fer front a un estat i un poble que no sap escriure sense faltes d'ortografia la paraula democràcia?
Sobre açò vam estar parlant uns amics del partit mentre ens feiem uns mojitos després de sopar poc abans de l'estiu. I va aparèixer una resposta: com deia aquell, és molt senzill, exercir el nostre dret a decidir.
Ni més ni menys que com ja vam fer una vegada: quan aquell 14 d'abril vam proclamar la República. Potser aquella vegada es va organitzar un referèndum per vore si el poble volia monarquia o república? I per què no es va fer? Doncs per la senzilla raó de que no estava contemplat en la legislació del moment.
I ara diran, "és que fent-ho així seria ilegal"... Sóc conscient, però quan les regles del joc no són justes es poden doblegar sense arribar a trencar-se. I jo dic: potser la Revolució Francesa va ser legal?
Així que, plantejo aquesta via: quan un partit o coalició amb un programa d'independència guanye a la majoria dels ajuntaments, que proclame la esperada independència. I aquesta vegada, no ens podran enviar els tancs.
19/09/07
BONES NOTÍCIES
Bones notícies per als ciutadans de la periferia: dilluns va ser nomenat Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya l'eivissenc Bernat Joan, qui fins fa uns mesos ha estat europarlamentari fins que Esquerra li va donar el relleu a Eusko Alkartasuna pel pacte a les darreres eleccions europees.
Són bones notícies per varies raons: la primera, perquè s'ha posat al capdavant d'eixa Secretaria a la persona que, per la seua trajectòria acadèmica i política, millor pot fer la tasca de redreçar la política lingüística de la Generalitat de dalt. No estic dient que l'anterior inquilí, Miquel Pueyo, no ho fera, sinó que Bernat Joan li donarà una pàtina especial.
I açò ho dic per la seua trajectoria política, sempre compromesa amb els Països catalans: l'any 84 participà de la creació a Eivissa de lMDT, per a pasar a formar part d'Esquerra a principis dels 90, a qui ha dut a superar el 3% autonòmic i a un espectacular 8% a la seua illa. En resum, no només s'ha nomenat a un patriota, sinó a un importantíssim teòric de la lingüística i sociolingüística catalana, i el que és més important de tot, a una excel·lent persona i a un amic dels valencians.
Són bones notícies per varies raons: la primera, perquè s'ha posat al capdavant d'eixa Secretaria a la persona que, per la seua trajectòria acadèmica i política, millor pot fer la tasca de redreçar la política lingüística de la Generalitat de dalt. No estic dient que l'anterior inquilí, Miquel Pueyo, no ho fera, sinó que Bernat Joan li donarà una pàtina especial.
I açò ho dic per la seua trajectoria política, sempre compromesa amb els Països catalans: l'any 84 participà de la creació a Eivissa de lMDT, per a pasar a formar part d'Esquerra a principis dels 90, a qui ha dut a superar el 3% autonòmic i a un espectacular 8% a la seua illa. En resum, no només s'ha nomenat a un patriota, sinó a un importantíssim teòric de la lingüística i sociolingüística catalana, i el que és més important de tot, a una excel·lent persona i a un amic dels valencians.
13/09/07
REAGRUPAMENT
Aquest és el nom d'una corrent no organitzada al sí d'Esquerra, segons ells una corrent interna d'Esquerra, i segons el meu amic Guillem, i de manera molt encertada, una corrent externa de Convergència.
Potser sembla que aquest post no toca, però crec que sí. D'ací poc Esquerra celebra la seua Conferència Nacional 2007 a Barcelona i els del Reagrupament han anunciat que presenten una ponència alternativa. Sí, estan en el seu dret, per suposat, però el més curiòs de tot és que l'anunci de que la presentarien el fan abans de que es coneguera la ponència oficial...
Com que des del País Valencià anirem un bon grapat de gent i pot haver qui estiga una miqueta desorientat amb el tema Reagrupament recupere el text que veieu més abaix, que va estar publicat a la web oficial de la no-corrent just abans de la campanya de les municipals i autonòmiques pasades. No comments
ERC al País Valencià: a fer la mà (Del mal d’Almansa al de Barcelona)
Oriol Ponsatí-Murlà
Quan era jovenet, ho confesso, pecava de pancatalanisme. Era un vici com un altre, fruit més que res de la ignorància i, en qualsevol cas, no pas el més greu. Dels greus no me n’he arribat a refer mai, però d’aquest sí. Va ser molt fàcil. Un dia vaig pujar a l’Euromed, vaig creuar l’Ebre i vaig desembarcar a l’estació de València. (Aquí em cal obrir un parèntesi perquè l’estació de tren de València és l’única estació del món on jo he estat, juntament amb la d’Atocha, on quan entres al lavabo sempre t’hi esperen dos o tres joves musculats que s’interessen per si et convé una fel·lació. No me n’he trobat mai, a l’estació Sants o de Girona, de senyors tan amables. Però a la de València i a la de Madrid, sí. Tanco el parèntesi). Sortint del lavabo de València, un tren regional em va dur fins a Gandia i, d’allà, uns bons amics fins a Dénia, capital de la Marina Alta. Quan hi vaig arribar, un poeta mariner de Tetuan que escriu en un valencià deliciós i no es treu mai la gorra es va mirar la meva samarreta, que proclamava la unitat dels PPCC, i em va dir: «mira, jovenet, perquè puguem sentir-nos dels Països Catalans, primer hi ha d’haver País Valencià. I alguns catalans no hi ajuden gens». Em vaig treure la samarreta de seguida, i des d’aleshores he anat sempre més sense.
Els actuals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya dóna ben bé la sensació que no hagin travessat mai l’Ebre, ni hagin entrat en els lavabos de l’estació de València, ni hagin parlat mai amb ningú del país d’Ausiàs March. Si ho haguessin fet, ERC faria temps que tindria una actitud ben diferent allí, des del Baix Maestrat fins al Baix Segura. Per més que Carod i Puigcercós enviïn autobusos a omplir mítings al Palau de Congressos de València, el cert és que, avui per avui, Esquerra Republicana del País Valencià és una força política marginal i perfectament prescindible. Ho seria menys si comprengués que la batalla que es lliura al País Valencià no té absolutament res a veure amb la que lliurem a Catalunya. Allà, les prioritats indiscutibles són salvar el territori i lluitar contra la barbàrie ideològica perpetrada diàriament sense cap vergonya pels Partits Populars de Zaplana i de Camps. Per això, el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Els Verds del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana han decidit concórrer a les eleccions autonòmiques del 27 de maig sota una sola marca: la coalició Compromís pel País Valencià. Inexplicablement, Esquerra se n’ha volgut mantenir al marge. Els vots d’ERPV (que ni de lluny superaran el llindar del 5% reglamentari per obtenir representació al Parlament) es converteixen, així, en un regal diví per al senyor Francisco Camps. En realitat, si no fossin qui són i no es diguessin com es diuen, n’hi hauria ben bé per creure que els quartos que costa la campanya d’Esquerra surten directament de Marina d’Or. I, si no en surten, el fet és que hi van a parar, que encara és més greu.
No estic negant, evidentment, el dret d’ERC a concórrer a les eleccions que més li plaguin. Però l’actual conjuntura política al País Valencià és tan delicada, i pot ser tan decisiva, que em sembla inadmissible tirar pilotes (o vots) fora. Si —pel misteriós motiu que sigui— ERC volia negar-se a sumar esforços en el si d’una coalició progressista clarament contrapepera, sempre hauria pogut presentar-se a les municipals i renunciar, en canvi, a les autonòmiques. Aquesta hauria estat una sortida nacionalment digna i políticament intel·ligent. Hem de recordar que, en les darreres eleccions autonòmiques (2003), el Bloc va quedar a 0’2 punts d’obtenir representació parlamentària (4’77%), mentre ERPV obtenia un utilíssim (sobretot per al PP) 0,32%. Exactament el 0,32% que va impedir que el Bloc, que és la força nacionalista valenciana amb un major grau d’implantació en el territori, entrés al Parlament.
¿Què hi busca, exactament, Esquerra al País Valencià? ¿Per quin motiu Josep-Lluís Carod-Rovira defuig sistemàticament i des de fa mesos una trobada amb Enric Morera, secretari general del Bloc? Ha arribat l’hora que els catalans acceptem que la nació que cal construir des de l’Ebre fins al Segura és la nació valenciana, i no pas la catalana, i que la veritable força nacionalista (és a dir, valencianista) al país germà és el Bloc. Ha arribat l’hora de reconèixer que si algun dia hi ha d’haver Països Catalans (o com n’hi vulguem dir) ha de ser només després d’un procés mútuament respectuós en què cadascun dels territoris de parla catalana hagi pogut desenvolupar els seus propis processos de sobirania. Ha arribat l’hora que Esquerra canviï de rumb al País Valencià. O se’n vagi a fer la mà.
Potser sembla que aquest post no toca, però crec que sí. D'ací poc Esquerra celebra la seua Conferència Nacional 2007 a Barcelona i els del Reagrupament han anunciat que presenten una ponència alternativa. Sí, estan en el seu dret, per suposat, però el més curiòs de tot és que l'anunci de que la presentarien el fan abans de que es coneguera la ponència oficial...
Com que des del País Valencià anirem un bon grapat de gent i pot haver qui estiga una miqueta desorientat amb el tema Reagrupament recupere el text que veieu més abaix, que va estar publicat a la web oficial de la no-corrent just abans de la campanya de les municipals i autonòmiques pasades. No comments
ERC al País Valencià: a fer la mà (Del mal d’Almansa al de Barcelona)
Oriol Ponsatí-Murlà
Quan era jovenet, ho confesso, pecava de pancatalanisme. Era un vici com un altre, fruit més que res de la ignorància i, en qualsevol cas, no pas el més greu. Dels greus no me n’he arribat a refer mai, però d’aquest sí. Va ser molt fàcil. Un dia vaig pujar a l’Euromed, vaig creuar l’Ebre i vaig desembarcar a l’estació de València. (Aquí em cal obrir un parèntesi perquè l’estació de tren de València és l’única estació del món on jo he estat, juntament amb la d’Atocha, on quan entres al lavabo sempre t’hi esperen dos o tres joves musculats que s’interessen per si et convé una fel·lació. No me n’he trobat mai, a l’estació Sants o de Girona, de senyors tan amables. Però a la de València i a la de Madrid, sí. Tanco el parèntesi). Sortint del lavabo de València, un tren regional em va dur fins a Gandia i, d’allà, uns bons amics fins a Dénia, capital de la Marina Alta. Quan hi vaig arribar, un poeta mariner de Tetuan que escriu en un valencià deliciós i no es treu mai la gorra es va mirar la meva samarreta, que proclamava la unitat dels PPCC, i em va dir: «mira, jovenet, perquè puguem sentir-nos dels Països Catalans, primer hi ha d’haver País Valencià. I alguns catalans no hi ajuden gens». Em vaig treure la samarreta de seguida, i des d’aleshores he anat sempre més sense.
Els actuals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya dóna ben bé la sensació que no hagin travessat mai l’Ebre, ni hagin entrat en els lavabos de l’estació de València, ni hagin parlat mai amb ningú del país d’Ausiàs March. Si ho haguessin fet, ERC faria temps que tindria una actitud ben diferent allí, des del Baix Maestrat fins al Baix Segura. Per més que Carod i Puigcercós enviïn autobusos a omplir mítings al Palau de Congressos de València, el cert és que, avui per avui, Esquerra Republicana del País Valencià és una força política marginal i perfectament prescindible. Ho seria menys si comprengués que la batalla que es lliura al País Valencià no té absolutament res a veure amb la que lliurem a Catalunya. Allà, les prioritats indiscutibles són salvar el territori i lluitar contra la barbàrie ideològica perpetrada diàriament sense cap vergonya pels Partits Populars de Zaplana i de Camps. Per això, el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Els Verds del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana han decidit concórrer a les eleccions autonòmiques del 27 de maig sota una sola marca: la coalició Compromís pel País Valencià. Inexplicablement, Esquerra se n’ha volgut mantenir al marge. Els vots d’ERPV (que ni de lluny superaran el llindar del 5% reglamentari per obtenir representació al Parlament) es converteixen, així, en un regal diví per al senyor Francisco Camps. En realitat, si no fossin qui són i no es diguessin com es diuen, n’hi hauria ben bé per creure que els quartos que costa la campanya d’Esquerra surten directament de Marina d’Or. I, si no en surten, el fet és que hi van a parar, que encara és més greu.
No estic negant, evidentment, el dret d’ERC a concórrer a les eleccions que més li plaguin. Però l’actual conjuntura política al País Valencià és tan delicada, i pot ser tan decisiva, que em sembla inadmissible tirar pilotes (o vots) fora. Si —pel misteriós motiu que sigui— ERC volia negar-se a sumar esforços en el si d’una coalició progressista clarament contrapepera, sempre hauria pogut presentar-se a les municipals i renunciar, en canvi, a les autonòmiques. Aquesta hauria estat una sortida nacionalment digna i políticament intel·ligent. Hem de recordar que, en les darreres eleccions autonòmiques (2003), el Bloc va quedar a 0’2 punts d’obtenir representació parlamentària (4’77%), mentre ERPV obtenia un utilíssim (sobretot per al PP) 0,32%. Exactament el 0,32% que va impedir que el Bloc, que és la força nacionalista valenciana amb un major grau d’implantació en el territori, entrés al Parlament.
¿Què hi busca, exactament, Esquerra al País Valencià? ¿Per quin motiu Josep-Lluís Carod-Rovira defuig sistemàticament i des de fa mesos una trobada amb Enric Morera, secretari general del Bloc? Ha arribat l’hora que els catalans acceptem que la nació que cal construir des de l’Ebre fins al Segura és la nació valenciana, i no pas la catalana, i que la veritable força nacionalista (és a dir, valencianista) al país germà és el Bloc. Ha arribat l’hora de reconèixer que si algun dia hi ha d’haver Països Catalans (o com n’hi vulguem dir) ha de ser només després d’un procés mútuament respectuós en què cadascun dels territoris de parla catalana hagi pogut desenvolupar els seus propis processos de sobirania. Ha arribat l’hora que Esquerra canviï de rumb al País Valencià. O se’n vagi a fer la mà.
12/09/07
ESPANYA NO M'APANYA
Me dóna vergonya que al meu passaport pose Espanya, molta vergonya. I ara contaré una de les moltes raons.
Que diga que Espanya és un país subdesenvolupat cultural i intel·lectualment crec que no és cap novetat, i avui més que mai ens ho demostra.
Avui és el dia gran de les festes d'un poble de l'Espanya més profunda i negra anomenat Tordesillas. I és el gran dia perquè ahir, 11 de setembre, cada any maten a un bou. Però no ho fan com els seus veïns, ací són més originals i més machos, ací es carreguen a l'animalet amb llances: primer solten al bou al centre del poble, i els més homes del poble, armats amb llances d'uns dos metres li van clavant a l'animal la punta de vint centimetres. Com que l'animal no ho pot resistir fuig (ja li han preparat el camí) cap a camp obert, on l'esperen cent persones armades de les mateixes piques que li van clavant fins que l'animal mor. Ahir va tardar una hora en morir.
Doncs bé, aquesta "festa" està declarada d' "Interés Turistico", i el pitjor de tot és que ningú es planteja prohibir-la. Estan molt contents amb la seua pseudocultura de la tortura, el maltractament i el genocidi. Estan orgullosos que la seua festa nacional consistisca en la tortura d'un animal.
És en dies com avui quan estic més content de no pertanyer a eixe món i a eixe país, independentment d'allò que pose al meu passaport.
Que diga que Espanya és un país subdesenvolupat cultural i intel·lectualment crec que no és cap novetat, i avui més que mai ens ho demostra.
Avui és el dia gran de les festes d'un poble de l'Espanya més profunda i negra anomenat Tordesillas. I és el gran dia perquè ahir, 11 de setembre, cada any maten a un bou. Però no ho fan com els seus veïns, ací són més originals i més machos, ací es carreguen a l'animalet amb llances: primer solten al bou al centre del poble, i els més homes del poble, armats amb llances d'uns dos metres li van clavant a l'animal la punta de vint centimetres. Com que l'animal no ho pot resistir fuig (ja li han preparat el camí) cap a camp obert, on l'esperen cent persones armades de les mateixes piques que li van clavant fins que l'animal mor. Ahir va tardar una hora en morir.
Doncs bé, aquesta "festa" està declarada d' "Interés Turistico", i el pitjor de tot és que ningú es planteja prohibir-la. Estan molt contents amb la seua pseudocultura de la tortura, el maltractament i el genocidi. Estan orgullosos que la seua festa nacional consistisca en la tortura d'un animal.
És en dies com avui quan estic més content de no pertanyer a eixe món i a eixe país, independentment d'allò que pose al meu passaport.